Nota de Premsa en resposta a la negativa del Ministre Grande-Marlaska de traslladar a la Policia Nacional d’un dels principals centres de tortura franquista
Barcelona, 28 d’abril de 2021. – El número 43 de la Via Laietana, on s’hi troba la Prefectura Superior de la Policia Nacional a Catalunya, va ser un indret de tortura fins els últims dies de la dictadura franquista i més enllà. D’una repressió extrema, executada de forma generalitzada i sistemàtica que ha estat silenciada durant molt temps.
Fa dècades que entitats memorialistes i de la societat civil reclamem la resignificació d’aquest espai d’impunitat en un centre memorial i documental, dedicat a difondre el coneixement i la memòria sobre la tortura policial practicada durant la dictadura.
Les víctimes de les tortures, persones que van lluitar pels drets i les llibertats, no només han vist com l’Estat espanyol es nega a investigar els crims de lesa humanitat del franquisme, sinó que també observen com l’espai on van patir les atrocitats segueix sent un indret d’impunitat.
La negativa de Grande-Marlaska de traslladar la seu del cos policial per motius “operatius”, segons expressà aquest dimarts al Senat, contravé l’acord de 2017, quan es va aprovar al Congrés una proposta no de Llei – només amb el vot en contra del Partit Popular- per reconvertir la Prefectura Superior de Policia de Via Laietana en un espai de memòria. Contravé, també, l’obligació de l’Estat, inclosa en els tractats internacionals, de dur a terme polítiques públiques de memòria, reparació i garanties de no repetició. El propi Relator Especial sobre la promoció de la Veritat, Justícia, Reparació i Garanties de no repetició de les Nacions Unides, Pablo de Greiff, instava, en el seu informe de 2014 sobre la missió a Espanya, en la necessitat de “promoure intervencions diferenciades, la contextualització i la resignificació de símbols i monuments franquistes”. No hi ha dubte que la Prefectura de Via Laietana és un símbol de la repressió i tortures de la Dictadura franquista.
És especialment indignant que s’intenti fer valer com a “resignificació” que l’espai es trobi ocupat per les forces i cossos de seguretat en l’actualitat, com va manifestar ahir el ministre de l’Interior. Tot el contrari, la memòria associada a aquell espai es projecta com una ombra sobre els actuals ocupants, entrebancant la dignificació de la seva imatge i accentuant una immerescuda percepció de continuïtat.
El 26 de març de 2019 es va col·locar per part de l’Ajuntament de Barcelona un faristol davant la Prefectura de Via Laietana en el que s’explica la història de l’edifici, des del 1929 fins al final de la dictadura. Aquest faristol ha estat vandalitzat, just davant de la seu policial, en múltiples ocasions, sense que hi hagi hagut cap intervenció policial al respecte. Aquests fets proven que les polítiques públiques de memòria, impulsades des de totes les administracions, són absolutament necessàries per garantir la no repetició de les atrocitats del passat.
El Sr. Grande-Marlaska i el PSOE no poden estar compromesos amb la recuperació de la memòria democràtica i, alhora, manifestar que no veuen motius per traslladar la Prefectura Superior de Policia. Els motius per implementar d’una vegada per totes la resignificació són aclaparadors i no fer-ho és contravenir la voluntat popular, la de les pròpies víctimes, a més de l’ampli consens aconseguit el 2017. És, també, eludir l’obligació de l’Estat d’assegurar els principis de veritat, justícia, reparació i no repetició.
En cap cas es pot tolerar que la resignificació passi perquè l’edifici romangui ocupat per cossos i forces de seguretat. Cossos i forces de seguretat d’un Estat que, inclús en democràcia, ha estat condemnat fins a 11 ocasions pel Tribunal Europeu de Drets Humans, precisament, per no investigar degudament tortures, com molt bé coneix el Sr. Grande-Marlaska, havent estat titular dels Jutjats en qüestió en 6 d’aquests casos.
Aquestes manifestacions es fan mesos després que el seu propi partit en el Govern presentés un avantprojecte de Llei de Memòria Democràtica, el qual ha sigut qüestionat per diversos sectors del moviment memorialista per quedar-se curt en el reconeixement dels drets de les víctimes del franquisme i els seus familiars. El text inclou el següent paràgraf en la seva exposició de motius:
“Los procesos de memoria son un componente esencial de la configuración y desarrollo de todas las sociedades humanas, y afectan desde los gestos más cotidianos hasta las grandes políticas de Estado. (…) Por eso, la principal responsabilidad del Estado en el desarrollo de políticas de memoria democrática es fomentar su vertiente reparadora, inclusiva y plural.”
La posició del ministre Grande-Marlaska fa posar encara més en dubte quin suport es pot donar a un text legislatiu que s’incompleix pel propi govern que l’ha promogut.
Integren l’Ateneu Memòria Popular les següents entitats:
ACIM, Amical de les Brigades Internacionals, Amical de Mauthausen, Associació Catalana d’Expresos Polítics Franquisme, Associació Catalana Juristes democrates, Associació Conèixer Història, Consortium for Advanced Studies Abroad, Escola Àngel Baixeras, European Observatory on Memories, Fundació museu històric social la Maquinista, Fundació Cipriano García, Fundació L’Altenativa, IRIDIA, La Teranyina Anònima (La voz ahogada), Memorial Democràtic Treballadors Seat.
